Pren un llibre, un dels seus preferits, aquell
que tantes vegades ha llegit, i l’obre, aspirant amb delit l’olor que desprenen
les seves pàgines. Li agrada pensar que hi ha una mica d’ella impregnat en
aquell aroma. Acarona els fulls impresos amb les puntes dels dits, intentant
tocar les arestes ja gastades de totes aquelles paraules a força de llegir-les
un i altre cop. Es passeja per una història que roman intacta amb el pas
dels anys, que continua sempre allà, esperant-la. Un espai on el temps s’ha
aturat i res evoluciona. Les comes, els punts resten immòbils. Tot espera al
seu lloc, aliè a un món on tot canvia a cada pas, a cada segon.
I pensa en ell. I que voldria estimar-lo sempre així, de la mateixa
manera. Aturar i conservar la seva història en aquest punt d’equilibri constant,
en aquest centre de gravetat permanent. Sense anar endavant ni tornar
enrere. Esdevenir invariables. Com els mots escrits a les pàgines d’un llibre. [@more@]
“Busco un centro de gravedad permanente,
que no varìe lo que ahora pienso de las cosas, de la gente,
yo necesito un centro di gravità permanente
che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose, sulla gente.
Over and over again.”
(Franco Battiato)
La sort (o dissort, va a estones, a dies…) és que nosaltres ens movem, i això ens permet ajuntar les paraules, que ens permet explicar històries, que ens fan enyorar el moment en que les vem escriure, que…
I així aprenem, entre moltíssimes altres coses què, l’amor que ens jurem durarà per sempre, alguns cops te data de caducitat…
I mai, mai, sabem trobar-la quan ens enmirallem als ulls de la persona estimada…
Serà la mateixa però la teva imaginació pot variar
Doncs jo el de la gravetat no el conec, però el centre de la ingravetat sí… últimament roda pel meu cap…
Jo també el recordo d’aquells programes.
A més a més he tingut la sort de veure’l dues vegades a BCN, una a Zeleste i un altre al Poble Espanyol…
Salvant tooooooooooooooootes les distancies que creieu oportunes, i que existeixen, quasi es podria considerar el Van Morrison o el Tom Waits de la mediterrania (ja ho se se semblen com un ou a una castanya, però tots tres m’agraden molt… coses de l’edat suposo)
Ah! I si ho voleu recordar que joves erem tots… No tenen mota qualitat, però fan gràcia (o no…)
http://www.youtube.com/watch?v=D1401I4LFR4
http://www.youtube.com/watch?v=hFGz-t5R0B
Més enllà dels trenta??? Joo??….
En vinil, LP’s, singles, EP’s, K7′s… jajajajajajaja!!!
I tant!!
I dels 40 també!!!
“Y que me quiten lo bailao”
Eiiii!! Però no fem especulacions…. Encara em queda per saltar un altre desena…
però un llibre és sempre el mateix, ens agrada la nostàlgia del que vam sentir la primera vegada que el vam llegir, però res no evoluciona. El temps és necessari per a tonrar-lo a necessitar.
Les persones, per contra, evolucionen amb naltros, ens acompanyen en el nostre camí. Pot ser que durant el trajecte el seu camí divergeixi però almenys ha estat emocionant en una funció contínua en el temps.
Record les bombolles que quedaven als llibres quan els intentava protegir-los amb aquell plàstic, que més d’un cop em va fer enfadar.
nononono, nononono, bitxo, de cap manera: estimar-lo sempre així no és possible. L’estimaràs més. I t’estimarà més. D’una altra manera, però molt més. I molt millor. Molt millor, bitxo, ja ho veuràs.
Ondia… jo era una … joveneta (quan aiò de Aplauso, vil dir. Si dic que era una nena no em creurien, perquè ja no ho era, però joveneta si)
nononono, nononono, bitxo, de cap manera: estimar-lo sempre així no és possible. L’estimaràs més. I t’estimarà més. D’una altra manera, però molt més. I molt millor. Molt millor, bitxo, ja ho veuràs.
Ondia… jo era una … joveneta (quan aiò de Aplauso, vull dir. Si dic que era una nena no em creurien, perquè ja no ho era, però joveneta si)