Després d’uns quants mesos de festeig, va arribar el dia en què es van
jurar amor etern. Ella, serena. Ell, exultant de felicitat. Havia fet
realitat allò que semblava impossible: casar-se amb aquella dona
d’esperit lliure que havia arribat al poble una nit d’estiu i que mai ningú, fins aleshores, havia aconseguit
retenir al seu costat.
La mira enamorat, orgullós de la seva gesta, i ella li retorna
la mirada amb un tendre somriure. Sí, s’havien promès amor etern. Però
el que ell no sabia és que ella havia creuat els dits a la seva esquena
mentre pronunciava aquell jurament…
[@more@]
L’amor etern dura fins que s’acaba.
potser no se’n fiava d’ella mateixa
)
vols que et digui què és per mi un esperit lliure? aquell que mira amb el mateix amor el núvol blanc que vola alt i les cadenes que li lliguen els peus.
Bitxo… gràcies per visitar-me… ja et pots imaginar com haig d’estar per escriure el que vaig escriure…
Sempre que es promet alguna cosa eterna, cal creuar els dits, car l’eternitat és quelcom molt efímer, ben mirat. Si les coses duren no és pas perquè s’hagués fet cap promesa prèvia. Prometre no fa pobre, diuen.
Els “sempre” i els “mai” inquieten massa
GHGH