La bitxo arreplega el títol, la imatge de la
portada i poca cosa més. No es pot endur els quatre-cents seixanta batecs
d’aquest univers que va veure la llum fa quasi bé dos anys, en un altre indret,
en un altre temps. Restaran aquí fins que se’ls emporti el vent.
L’univers privat canvia d’escenari així com la bitxo està mudant la
pell. Si vols continuar escoltant l’eco dels seus pensaments, segueix el rastre
de les seves paraules.[@more@]
Pren un llibre, un dels seus preferits, aquell
que tantes vegades ha llegit, i l’obre, aspirant amb delit l’olor que desprenen
les seves pàgines. Li agrada pensar que hi ha una mica d’ella impregnat en
aquell aroma. Acarona els fulls impresos amb les puntes dels dits, intentant
tocar les arestes ja gastades de totes aquelles paraules a força de llegir-les
un i altre cop. Es passeja per una història que roman intacta amb el pas
dels anys, que continua sempre allà, esperant-la. Un espai on el temps s’ha
aturat i res evoluciona. Les comes, els punts resten immòbils. Tot espera al
seu lloc, aliè a un món on tot canvia a cada pas, a cada segon.
I pensa en ell. I que voldria estimar-lo sempre així, de la mateixa
manera. Aturar i conservar la seva història en aquest punt d’equilibri constant,
en aquest centre de gravetat permanent. Sense anar endavant ni tornar
enrere. Esdevenir invariables. Com els mots escrits a les pàgines d’un llibre. [@more@]
Regala’m despertars embolicats amb paper fet
d’estones ja compartides i reciclades.
Treu-me del son, rescata’m de la nit per
tornar-te a trobar a dins i esclatar a les puntes dels dits. I, sense obrir els
ulls, esborrar plegats el soroll de rellotge que fereix el silenci d’un matí de
diumenge amb les seves busques esmolades.
[@more@]
Sona la música. Banda sonora tacada de tinta i de
cafè que, inevitablement, la duu cap a ell. A trobar-lo entre carícies
de llençol i edredó en un vespre fred.
I els àngels corren a amagar les seves ales. Mentre ells ballen.
[@more@]
Relacions. Històries. Intenses, avorrides, divertides,
de por i terror, infantils, llargues, curtes, d’intriga, de ciència-ficció… Unes
s’escriuen en masculí. Altres, en femení. La majoria, en singular encara que
també n’hi ha que, mentre es van escrivint, furtivament –o no-, es pensen o es
desenvolupen en plural. Els més originals hi barregen tots quatre elements
sense ordre ni concert i així els va. I també n’hi ha d’altres que,
independentment del seu nombre o gènere, senzillament no passen de la primera
pàgina.
Jo, ara per ara, prefereixo que el protagonista de les
meves històries sigui un home. Això sí, masculí i ben singular.
[@more@]
“Mama, saps què vol dir la tardor? És quan
plou…”
Sí, fill meu. La tardor és quan plou en una
tarda grisa i ja no agraïm aquella fresca que fins fa poc ens alleujava de la
xafogor. És quan la pluja arrenca les fulles esgrogueïdes que resten als
arbres, les que havien sobreviscut a l’empenta del vent i que ara es rendeixen
a la força de l’aigua. És quan brillen els carrers i sortim amb les botes i
l’impermeable a trepitjar bassals; a passejar per la peculiar catifa de fulles
mortes i ara estovades per la humitat, i em preguntes on ha anat a parar aquell cruixir
que tant t’agrada sentir quan hi poses el peu a sobre.
Sí, la tardor és quan plou. I quan fa aquell sol que comença a
llanguir, a perdre força. Quan els dies s’escurcen i la foscor comença a
conquerir la tarda. Quan l’aire s’impregna d’olor a moniato i a castanya
torrada. I també quan t’envaeix aquella tristor sense nom que sembra de calfreds el
cos, i sents la necessitat d’una abraçada.[@more@]
Voldria explicar-li una rondalla abans d’anar a
dormir, quan jeu ja dins del seu llit, petit com ell. Perquè la son l’aculli
entre fades, gegants, porquets, sardines, cotxes de joguina i totes les seves
marques, llunes que piquen l’ullet, un arc iris immens, porcs espins de color
vermell, fantasmes somrients de llum blava… Perquè dormi tranquil.
Però fa dies que el busco dins la meva ment i no el trobo… Quin conte li expliques a un nen
que plora a la nit perquè troba a faltar el seu pare?
[@more@]
No pots arribar a imaginar com t’odio. No suporto
que em remenis els cabells, que t’arrapis al meu cos. M’alteres, em
desestabilitzes, em fas venir mal de cap, m’enterboleixes el pensament. I
sempre acabes fent-me plorar.
No cal que piquis més al vidre. No et deixaré entrar. Fuig, deixa’m
estar. Maleït siguis, vent.[@more@]
Madruga aún sabiendo que no amanecerá más
temprano. Se viste despacio porque tiene prisa. Desayuna pan con pan –comida de
tontos- porque su nevera está vacía. Hace mal tiempo pero le falta el ánimo
para poner buena cara, cansado de que su vida transcurra a golpe de refrán. Así
que decide llevarle la contraria. Dejar para mañana lo que puede hacer hoy.
Callar y no otorgar. Escuchar palabras necias y no hacer oídos sordos. Soltar
el pájaro que tiene en la mano e intentar atrapar los cien que se marchan
volando. Y abrir bien los ojos. Que aunque a veces duela, corazón que siente.
[@more@]
Voler cridar de ràbia, de tristor, d’eufòria, de
dolor, de plaer desmesurat. I haver de reprimir-se. Contenir les emocions per
manca de llibertat.
La intensitat esdevé paraula per morir ofegada amb el revés de la mà.[@more@]
